Sóc Desi Estévez, fotògraf a Barcelona.
No vaig arribar a la fotografia per la música, sinó per l'alta muntanya. «Gràcies» a una destinació militar a la Vall d'Aran, em vaig quedar prendat dels Pirineus i les seves glaceres, i vaig començar a fotografiar-los. Aquella primera imatge, de postal però meva, va ser la que em va fer veure que això era el que volia fer.
Del silenci del gel vaig acabar a l'estrèpit dels escenaris. I en tots dos busco el mateix: endur-me el moment. A peu d'escenari no em conformo amb el retrat: espero que passi alguna cosa i la caço. En un backstage o en una sessió, observo o proposo, i ho tirem endavant. Ho he fet en estadis i en antres, amb orquestres i amb bandes de punk, en directe, en promo i en editorial. Gaudeixo fotografiant, i la meva mirada val en qualsevol d'aquests llocs.
